Els pares sobreprotectors

ANNA GARCIA I NATÀLIA JIMÉNEZ · Stimulus Vitae

Els pares sobreprotectors són aquells que se senten totalment responsables del que li pugui ocórrer al seu fill o filla. 

Estan sempre pendents dels seus moviments per por que puguin caure, es puguin fer mal o s'equivoquin. Volen evitar que el nen/a ho passi malament. 

La protecció cap als nostres fills obeeix a factors diversos. Un és el descens de la natalitat. Les parelles s'ho pensen molt abans de tenir criatures i quan les tenen és fàcil que aquestes es converteixin en el centre d'atenció. 

A més, la situació actual fa que sigui "impensable" prescindir d'un dels sous de la parella i acabem dedicant menys hores a la família. 

Això també ens pot portar a confondre el sentiment d'afectivitat amb la protecció. Un altre factor important a tenir en compte són les pròpies experiències viscudes pels progenitors que poden portar a triar un patró de conducta de sobreprotecció. Volem evitar que passin per moltes de les coses que nosaltres vam passar. 

Els símptomes 

Detectar el problema no és fàcil quan s'està vivint en primera persona, però les conductes es poden veure reflexades en aquests comportaments: 

En bebés s'anticipen al malestar agafant-los sempre en braços i eviten que plori ja que això els causa angoixa i culpabilitat. Quan comencen a caminar no permeten llibertat de moviments. A l'època escolar pateixen molt imaginant riscos quan van d'excursió, juguen... 

Parlen dels seus fills en possessiu: "no em menja", "ja em gateja", "m'ha suspès". Viuen tot sigui bo o dolent, com si els passés a ells mateixos. 

No els eduquen en els hàbits propis de la seva edat perquè els resulta difícil acceptar que creixin. No els deixen ajudar en les tasques de la llar, fer encàrrecs, compres, neteja de la llar... 

Tendeixen a disculpar els seus errors i a assenyalar els altres com a culpables: la mestra no s'explica bé, els altres nens l'emprenyen... 

Tot això pot tenir conseqüències sobre la seva personalitat. Creixen en un estat d'immaduresa i dependència cap als pares mentre són petits, durant l'adolescència presenten baixa autoestima que perjudica les seves habilitats socials i quan són adults els envolten sentiments de dependència, culpabilitat i infelicitat. 

Finalment, citarem tres consells per estimular la seva autonomia: 

• "Ell sol". Encara que no li surti bé a la primera. Amb el temps n'aprendrà i se sentirà orgullós de fer-ho ell sol. 

• Transmet-li la idea que confiï en ell. No evitis les situacions "complicades" i encoratja'l a viure noves experiències (excursions, colònies, nous amics, etc.). La seva autoestima es veurà reforçada.